diumenge, 29 d’abril de 2012

EL GEN MADE IN USA

Els americans tenen molts defectes, ja ho sé, però no em podeu pas negar que tenen un sentit de l’espectacle brutal, vaja, que són els reis del mambo!! Ja fa temps que ho penso i cada vegada n’estic  més convençuda. Jo he arribat a fer entrevistes a coneguts actors i actrius, cantants, escriptors, ballarins... que estaven de promoció dels seus treballs i els he hagut d’arrancar les respostes amb penes i treballs. Fins i tot una vegada vaig estar a punt de perdre els papers amb en JUAN DIEGO BOTTO i LEONARDO SBARAGLIA.

 Estaven de promo de no recordo quina peli i van arribar girats al programa de tarda que presentava en aquell moment a la COM. Potser no van tenir prou temps per acabar de fer el cafè, o potser estaven paint el dinar i tenien tota la sang a l’estómac, sigui com sigui, van venir amb un plan que em vaig veure obligada a increpar-los en un moment de l’entrevista ( que per cert responíen amb monosíl·labs) i recordar-los que eren ells que havien volgut venir al programa a PROMOCIONAR la seva peli, que si estaven cansats i no en tenien ganes que per mi ja podíem acabar-la allà mateix... Va ser un moment tens, ho reconec, però me’ls van ben acabar!!!! Al final es van posar a to i l’entrevista va acabar força bé.

Això a Estats Units és impensable. El seu sentit de l’espectacle i del màrketing és genètic. Ja pot ser un actor, un cantant, polític, sacerdot, escriptor, economista.... Allà tots donen joc. Recordo les meves dues filles de 7 i 10 anys enganxades a la pantalla veient com PABLO MOTOS entrevistava tota la família de WILL SMITZ en motiu de l’estrena de KARATE KID. Les nenes van flipar, i jo també. Aquella família va fer de tot: cantar, ballar, explicar acudits, aguantar les bromes pesades de les formigues... TOT!!!

D’acord, podeu pensar que són artistes i que és la seva feina, però i quan el que fa show és el president dels Estats Units o la primera dama??? Ahhh, recordo les dues entrevistes que la gran ELLEN DEGENERES ha fet a MICHELLE OBAMA, l’he vista ballar entrant a plató, fer broma, i la darrera vegada fent una competició de flexions amb la mateixa ELLEN.

Encara recordo emocionada el moment en què BEYONCÉ va cantar AT LAST mentre el recent estrenat president OBAMA ballava agafat a la seva esposa i li tocava els cabells i li deia coses a l’orella, que romàntic, quin gran moment. No m’imagino Zapatero, ni Mas,  ni molt menys Rajoy, fent alguna cosa semblant amb les seves dones el dia de la seva presa de possessió.

Tampoc me’ls imagino fent de showmans al sopar anual de l’Associació de Corresponsals de la Casa Blanca, ni molt menys fent veure que l’hora del discurs els ha enganxat al wàter, com va fer BARACK OBAMA ahir al vespre. Aquest sopar de gala és  l’ esdeveniment social més gran de l’any pels mitjans de comunicació de Washington i dona als presidents una oportunitat per a ensenyar el seu cantó més desenfadat. OBAMA s’ho va currar i es fa fotre  primer d’ell mateix i després del seu rival republicà, MITT ROMNEY, i per acabar-ho d’arrodonir també va fer mofa del recent escàndol del seus  serveis sec rets. Vaja, impagable, i no anava begut ni drogat, vull dir que s’ho havia preparat a consciència. Inimaginable aquí amb els nostres polítics, aquí només les seves rèpliques del POLÒNIA estarien a l’alçada de les circumstàncies...
Dues imatges del president dels EEUU fent conya al sopar dels Corresponsals d'ahir.
Dues imatges impagables de Michelle Obama gràcies a la gran Ellen Degeneres.

dimecres, 25 d’abril de 2012

TERRIBILITIS AGUDA

Mai  m ‘hauria imaginat que la derrota del Barça davant el Chelsea m’afectaria tant. Tothom que em coneix una mica sap que sóc molt poc futbolera, ara, això sí, sóc del Barça. El dia del famós 5 a 0 contra el Reial Madrid jo era al Corte Inglés de Plaça Catalunya, i quan vaig sortir vaig pensar que hi havia hagut algún atemptat, ni una ànima enlloc, em vaig posar ràpidament els auriculars del telèfon i vaig  connectar la ràdio. Llavors cantàven el quart gol, en aquell precís instant ho vaig  entendre  tot...

Amb això us vull dir que a mi el futbol no em condiciona l’estat d’ànim, ara, haig de confessar que des que Guardiola és el Míster el Barça per a mi  te uns valors i un interés que no tenia abans. Però ahir al vespre tot va canviar. Escoltava el partit mentre feia el sopar  i estava més  negitosa que mai, no sé, una sensació estranya.  Els darrers 10 minuts estava aferrada al comandament com si amb els botonets pogués dirigir la jugada  del gol… Però no, la crua realitat va ser una altra, tots la sabem. Em vaig quedar muda, vaig tenir una sensació de derrota moral, em va caure l’ànima als peus com mai m ‘havia passat abans…

Després, per acabar-ho d’adobar, vaig mirar el capítol de la meva sèrie preferida, ANATOMIA DE GREY, i va ser un  desastre, tothom es moria: el marit d’una  de les protes a quiròfan, una familia sencera moria d’accident després de xocar contra l’ambulància on anava la Grey amb un nadó recent nascut que també estava a punt de morir. La doctora Torres, la traumatòloga, va perforar el cor d’una pacient perquè es va pasar de rosca cargolant un clau  a la columna…
I aquest matí quan he agafat el cotxe per anar a Barna he sentit les declaracions del ministre MONTORO a la ràdio i m’he  enfonsat. Només falta que ara ens intervingui l’estat, els catalans ja podem plegar! Llavors ho he entès tot: el Barça era l’únic que em quedava, un lloc on aferrar-me i tenir arguments per pensar que tot anirà bé.

A sobre m’han faltat pebrots per plantar-me  i no pagar el peatge de l’AP7… I ara què Clara? Com ho faràs? Costa molt mantenir la moral amunt quan tot al teu voltant trontolla i asumir que fins i tot Messi pot fallar un penal…  SORT QUE HE REACCIONAT!!! Estava patint un autèntic atac de “terribilitis”, un brot de manual, tal i com el defineix el doctor Rafael Santandreu en el llibre que he regalat al meu marit per Sant Jordi: L’ART DE NO AMARGAR-SE LA VIDA.
No pensava pas que mai arribaria a recomanar-vos una entrevista de L’ABC, però com  que l’últim que s’ha de perdre és el sentit de l’humor, i jo el tinc bé gràcies a Déu, aquí la teniu, veureu que el doctor Santandreu va ser premonitori amb les seves respostes….

ENTREVISTA DEL DOCTOR SANTANDREU AL DIARI ABC



dilluns, 23 d’abril de 2012

UNA ROSA AMB PLUS...

Eren quarts de dues de la tarda quan han trucat a la porta, el cor m’ha fet una salt, he pensat que  ja arribava la meva rosa de Sant Jordi, però encara no, però sí… a veure si em sé explicar. Ha arribat el meu cunyat amb una rosa preciosa per a mi, i he quedat una mica fotuda, la veritat, perquè per 5 minuts la primera rosa del dia dels enamorats no ha sigut la del meu home… Quan ha tocat el timbre he obert ràpida com una sageta, i m’ha donat la rosa, bé, dues roses d’un vermell vellut precioses, embolicades amb un paper de  roba groc, amb dues grans espigues i una mica de falguera.

 Són tan boniques les roses que poca parafernàlia necessiten al seu voltant. A mi, que sóc tan poc rococó, com més senzilla més m’agrada. I aquest  any, la veritat, sigui per culpa de la crisi o pel que sigui, la meva ROSA de Sant Jordi ha sigut força més austera que la de l’any passat però amb un plus important: aquest any feia olor!!! Ostres tu, i sabeu que quasi em passa per alt??? Sort que el meu marit me n’ha fet adonar: escolta, les meves roses potser no son tan espectaculars com d’altres que t’han regalat avui però les has enflairat??? Llavors me n’he adonat, estic tan acostumada a que les roses de Sant Jordi no facin olor que he perdut el costum d’ensumar-les. Ràpidament he agafat el gerro de les roses i he obert les aletes del nas, (com en David Bisbal quan canta, és poc glamurosa la imatge però molt gràfica...)i he fet una gran  inspiració, fffffffffffff. Ohhhh, quina olor tan bona!!! Per un moment he tornat a la infantesa, al terrat de casa, on hi havia aquell roser de la iaia Clara que tant m’agradava enflairar. Se m’han negat els ulls i tot.

L’olor, un detall invisible que quasi em perdo, un plus  que ha convertit les meves roses en úniques. Podria arrodonir-ho tot amb una reflexió del tipus: el que no es veu és més important que tota la parafernàlia exterior, però això ja ho sabem, tot i que no està pas malament que ,de tant en tant, ens ho recordi una senzilla i bonica rosa de Sant Jordi.
                                           Les meves roses amb plus...

dijous, 19 d’abril de 2012

LA SÍNDRIA TACADA DE SANG

Ja heu tastat la Síndria aquest any??? Jo fa un parell de setmanes no me’n vaig poder estar i en vaig comprar la meitat d’una al mercat setmanal d’Olot. Hmmm, tenia un aspecte deliciós, vermella com la sang, de la marca FASHION, per suposat ( que és la crème de la crème de les síndries). El fet és que aquella mitja síndria sucosa i apetitosa va volar tant bon punt la vaig posar a sobre la taula havent sopat. La temptació de la síndria és molt forta, per això avui quan he anat a dinar a casa els meus pares i l’he vista a sobre el marbre de la cuina he sabut que seria l’encarregada de tallar i repartir la mitja síndria vermella com la sang.

M’encanta anar a dinar cada dijous que puc a casa els pares, compartir taula amb el meu germà, el meu oncle i una amiga de fa molts anys i fer petar la xerrada. És com fer un INFORME SEMANAL en viu i en directe, allà surt tot. De tant en tant, quan pot, també s’hi apunta el meu marit, i avui precisament avui que hi havia síndria sucosa i apetitosa ha pogut venir.

Verdura, ales de pollastre al forn amb ceba rostida, pa, vi, aigua i de postres... síndria. L’oncle me l’ha passada i ha comentat que no era pas FAHSION, mala cosa, fora de temporada o apostes  per un valor segur o pots fracassar estrepitosament. Jo he agafat un ganivet de serra petitó però molt afilat, fabricat a Olot mateix pel pare de la meva amiga MIREIA RAMÓN, i m’he disposat a encetar  la síndria i també un nou tema de conversa: que als catalans sempre ens toca pagar doble: ara haurem de pagar l’euro per recepta i  el tant per cent segons la renda que apliqui l’estat amb els medicaments amb recepta. Ostres tu! La conversa ha pujat de to, mentre jo tallava el primer tall de síndria, pel meu germà.

 Després algú ha dit: “ens que ens maten a pessics: pugen impostos directes i indirectes, dupliquen les taxes a les universitats ( que un cop acabada la crisi no tornaran a baixar per cert...), retallen en pilars tan bàsics com la sanitat i l’educació... Ja està, segon tall de síndria, pel meu oncle. Mentre em disposava a tallar el tercer tall el meu marit ha espetegat: aquí falta valentia i organització!! No pot ser que la primera partida pressupostària de Catalunya sigui per la Sanitat, la segona per  l’educació i la tercera per pagar els interessos dels crèdits que hem d’anar demanant per a poder atrapar les coses. El tercer tall de síndria se’m resistia una mica, la veritat, però la conversa era tan interessant que el ganivet marxava sol. “Aquí el que s’hauria de fer és apel·lar a la solidaritat de tots els catalans en actiu, assalariats i empresaris, però només una sola vegada. Demanar el 10% del sou del mes de paga doble als assalariats, i als empresaris autònoms el 10% dels beneficis d’un mes. I prou, s’ha acabat la sagnia!!!”
Ahhhhhhhhhhhhh, m’he tallat!!!!! El ganivet m’ha mig esberlat el dit polze i el vermell de la meva sang s’ha  mimetitzat amb el suc de la síndria. He sentit la serra a dins meu i m’ha fet mal, tothom s’ha esverat.  Mentre em pintaven la ferida amb iode he pensat per un moment que allò era l’encarnació del mal que et deu fer “regalar” el 10% del teu sou o dels teus beneficis d’un mes per sanejar l’economia del teu país. M’estimo més això que no pas que em matin a pessics... Per cert, la síndria tacada de sang no era, ni de bon tros, tan bona com la primera que em vaig menjar.

                                              Aquí teniu els protagonistes de la història...




divendres, 13 d’abril de 2012

UN BON MOTIU PER ESTRENAR-SE A TWITTER

Recordeu per què vàreu obrir un compte a Twitter?? Què us va portar a piular per primera vegada?? Avui gràcies a l'esposa del candidat republicà Mitt Romney he fet memòria. Recordo que em vaig obrir un compte per l'insistència del meu germà Jaume, 6 anys més jove que jo i un gran aficionat a les xarxes socials. He intentat esbrinar quin dia em vaig donar d'alta i quin va ser el meu primer Twit però no ho he trobat, crec que va ser el 2010 i el primer que vaig escriure era una cosa així com: " hola a tothom, avui m'estreno a Twitter". El que sí que recordo era el gran interrogant que tenia cada cop que volia escriure un twitt, tenia clar que no era el mateix que facebook, que la inmediatesa era bàsica, però no li vaig trobar utilitat real fins que no vaig tenir un IPHONE a les mans. Ni us comento els problemes que vaig tenir fins que no vaig interioritzar el món dels piulaires i el seu llenguatge. Ara, amb el temps, he après a economitzar text sense renunciar a la bona praxi ortogràfica i a fer servir Twitter com una eina bàsica de comunicació en la meva feina.

 I tot aquest remember when és gràcies a la senyora Ann Romney, esposa del candidat republicà. Ella s'ha estrenat a Twitter fa poques hores. La dona ha sentit la necessitat imperiosa d'obrir-se un compte i piular al món. De fet, la dona s'ha emprenyat amb unes declaracions de la comentarista política demòcrata Hilary Rosen i llavors ha sentit la necessitat imperiosa de piular... El tema és que el candidat Romney ha dit en diverses ocasions que es deixa aconsellar per la seva dona Ann en temes econòmics i femenins i la comentarista Hillary va qüestionar a la cadena CNN la capacitat de l'esposa del candidat per a assessorar en aquests temes: " Aquesta dona no ha treballat ni un sol dia de la seva vida. Mai ha hagut d'enfrontar-se als problemes econòmics als que ja majoria de dones d'aquest país s'enfronten cada dia, com ara, com donarem menjar als nostres fills, si els podem enviar a l'escola o la preocupació que ens suposa el seu futur".

A la pobre Ann Romney li van tremolar les cames però no el pols, i en només dues hores es va obrir un compte a Twitter @AnnDRomney i va piular "vaig prendre la decisió de quedar-me a casa i criar els meus 5 fills. Creguin-me, això és un treball molt dur!". Fins i tot la mateixa Michelle Obama va piular al cap de poca estona per dir "totes les mares treballen dur i totes les dones mereixen ser respectades". Ostres tu, quin primer Twitt!!! Al final la comentarista es va disculpar, via comunicat, abans però va contraatacar a Twitter, clar, " Jo també crio els meus fills. Però la majoria de dones americanes han de fer les dues coses, treballar i criar els fills, n'ets conscient d'això, no? Sisplau, no dubtis que t'admiro  però el teu marit no hauria de dir que tu ets la seva experta en dones i economia".

Estic convençuda que la senyora Romney no oblidarà mai per què carai es va obrir un compte a Twitter i quina va ser la seva primera piulada.


Intervenció de Hilary Rosen a la CNN
Les dues dames en discòrdia:    Hilary Rosen                Ann Romney

dijous, 12 d’abril de 2012

EL PUBLICISTA QUE ES VA TOPAR AMB LA CRISI

Aquesta és la història d'un publicista espanyol d'èxit, afincat part de l'any a Los Àngeles, que en una de les seves visites a Madrid és va creuar per casualitat amb un ex company de feina i va quedar petrificat quan se'n va adonar que es dirigia a fer cua per dinar en un menjador social. En aquell moment la crua realitat de la crisi econòmica li va caure al damunt, com una llosa que t'ofega i no et deixar respirar. El publicista no va poder dormir aquella nit pensant en el seu company i va decidir que havia de fer alguna cosa. Es va posar en contacte amb Càrites i va rodar un spot publicitari per a conscienciar la gent de l'abast social de la tragèdia. No va cobrar ni un duro, només faltaria, ni ell ni tot el seu equip. Els dos actors protagonistes tampoc:  un és un malabarista de semàfor i la nena, bonica perquè sí, és la seva filla.
Ara fa un any vaig fer un reportatge per REC, REPORTEROS CUATRO sobre les conseqüències de la crisi econòmica en les famílies que pagaven hipoteca immobiliària. En aquell AMENAZA DE DESAHUCIO ja s'anunciava amb lletres ben grosses el que està passant ara. Durant el rodatge del repor vam conèixer realitats que ni ens podiem imaginar en famílies aparentment "normals" que subsistien gràcies a la caritat i el suport dels seus familiars i amics, són "els nous pobres", com diu l'aricle de EL PAÍS, els que fan cua als menjadors socials amb el seu vestit del Corte Inglés. I des de les entitats benèfiques, fins als jutges passant per ex directors de banc penedits, tots ens deien que el pitjor encara estava per arribar. Em va sorpredre, i molt, el que em vaig trobar investigant aquell reportatge, i em dol, encara més, veure com les previsions més negres es compleixen.
Us convido a veure l'spot del publicista mega famós colpejat per una realitat que ni es podia imaginar. Es diu Alejandro Toledo. Escolteu la música, un Ave Maria que és una meravella. Potser us posareu a plorar, potser no... però segur que no us deixarà indiferents!!

Spot Càritas Alejandro Toledo 2012

dimarts, 10 d’abril de 2012

SÍ, SÓC JO, HE TORNAT...

Hoooooola a tothom

No tinc perdó fa molts mesos que no escric res, sempre dic el mateix, deu ser que no aprenc la lliçó. La meva vida professional va a batzegades des de fa 3 anys i no hi ha terme mig: o tinc tot el temps del món per escriure o no tinc ni un segón. Ara, no cal que us ho digui, estic a la fase TINC TOT EL TEMPS DEL MÓN, o sigui que penso  aprofitar per posar-me al dia i explicar-vos coses interessants. El primer que us vull comentar és que he estat els darrers 4 mesos ( desembre 2011_març2012) fent de reportera al programa d'en JOSEP CUNÍ, i això m'ha robat molt de el temps. Aquí us deixo un enllaç com a prova perquè veieu algunes de les coses que he fet a 8 AL DIA.
També he estat molt embolicada amb els concerts de presentació del meu primer disc AUTORETRAT a Olot ( Teatre Principal) i a Barcelona ( Sala B de Luz de Gas) a finals de gener. Van anar espectacularment bé, dos dies memorables, sobretot el d'Olot.
En Josep Cuní em va fer una ENTREVISTA  el dia abans del concert d'Olot i després de veure-la uns telespectadors van decidir venir al concert. L'endemà deixaven aquest comentari a la web del programa. Al llegir-lo em vaig emocionar:


1.       22/01/2012 a les 17:08h per Jordina L. Recasens

Després de veure la Clara al vostra programa, varem comprar una entrada pel concert d’Olot perque varem intuir una gran sorpresa. No va ser una troballa, varem disfrutar com mai amb el meu marit. El concert a Olot va ser genial. De les millors experiencies que hem tingut. El meu marit es pianista i jo violoncelista. Ens dediquem a la musica des de fa 30 anys, i no ens hauriem imaginat mai el que varem veure al Teatre d’Olot. La banda genial amb uns grans musics. Els cors fets per un jove (no recordo el nom) amb uns matisos impressionants. El violí exquisit. El grup Portbo geial. L’ambient fantastic. el teatre ple fins a dalt i cua a taquilla. I la cantant… EL MILLOR SENS DUBTE. Propera, familiar, ens va fer sentir coses molt internes. Va remoure’ns l’ànima. Crec que m’havia emocionat tant. Sóc fan. Us dóno les gracies Sr. cuní, per fer-nos aquesta troballa. Moltes gracies moltes i moltes, i molt emocionada!!! Varem tornar a Barcelona felicos, molt felicos.

 No sé on em portaràn ara mateix ni la música ni el periodisme però són les meves dues grans passions per això no deixo d'escriure cançons i projectes de ràdio i TV per obrir nous horitzons. Un dia tot aquest esforç valdrà la pena, llavors ni me'n recordaré dels moments en blanc i negre...
fins aviat!!!