Són tan boniques les roses que poca
parafernàlia necessiten al seu voltant. A mi, que sóc tan poc rococó, com més
senzilla més m’agrada. I aquest any, la
veritat, sigui per culpa de la crisi o pel que sigui, la meva ROSA de Sant
Jordi ha sigut força més austera que la de l’any passat però amb un plus
important: aquest any feia olor!!! Ostres tu, i sabeu que quasi em passa per
alt??? Sort que el meu marit me n’ha fet adonar: escolta, les meves roses
potser no son tan espectaculars com d’altres que t’han regalat avui però les
has enflairat??? Llavors me n’he adonat, estic tan acostumada a que les roses
de Sant Jordi no facin olor que he perdut el costum d’ensumar-les. Ràpidament
he agafat el gerro de les roses i he obert les aletes del nas, (com en David
Bisbal quan canta, és poc glamurosa la imatge però molt gràfica...)i he fet una
gran inspiració, fffffffffffff. Ohhhh,
quina olor tan bona!!! Per un moment he tornat a la infantesa, al terrat de
casa, on hi havia aquell roser de la iaia Clara que tant m’agradava enflairar.
Se m’han negat els ulls i tot.
L’olor,
un detall invisible que quasi em perdo, un plus
que ha convertit les meves roses en úniques. Podria arrodonir-ho tot amb
una reflexió del tipus: el que no es veu és més important que tota la
parafernàlia exterior, però això ja ho sabem, tot i que no està pas malament
que ,de tant en tant, ens ho recordi una senzilla i bonica rosa de Sant Jordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada