divendres, 10 de juliol de 2015

Clara "l'adjunta"...

Selfie al meu despatx "d'adjunta" de la Diputació de Girona
Encara recordo les paraules de benvinguda del col·lega del Punt Avui: “no et faré cap breu perquè el teu càrrec és tan buit de contingut que no val ni la pena, no sabria què escriure…” "Hòstia, li vaig dir, quina rebuda!" En el fons vaig agrair aquella sinceritat ferotge, totalment mancada de delicadesa, i vaig enfilar la pujada de Sant Martí amb una barreja d’il·lusió i vertigen, tal com ha de ser, amb tots els sensors en posició ON i pensant que jo era incapaç de estar en un lloc escalfant una cadira, mare meva, però si jo el que necessito és Rock and Roll!

Era la primera vegada que algú em contractava no pel que havia fet sinó pel que se suposava que havia après entre línies en totes les feines que havia encadenat al llarg dels meus gairebé 20 anys de carrera professional. Era la primera vegada que treballava a l'altra cantó, també conegut en l’argot periodístic com “ el lado oscuro de la fuerza”, un territori que només coneixia des del periodisme actiu a la ràdio o la tele. I era la primera vegada que feia equip, colze a colze, amb funcionaris al servei d’una institució pública, una gran responsabilitat i un gran repte.

I a poc a poc, aquell despatxet del primer pis de Can Forn amb vistes a la Mare de Déu del Carme es va convertir en casa meva. A poc a poc vaig anar coneixent a tothom, i puc dir que, en ocasions, aquell meu despatx semblava el camarot dels germans Marx. Mentiria si us digués que tot han sigut flors i violes, però també mentiria si no expliqués la gran complicitat que he trobat, en tots els departaments, de professionals fantàstics amb ganes de fer coses, de tirar endavant projectes, que només necessitaven algú que els escoltés, els injectés una dosi extra d’energia i els connectés amb la persona adequada.

Plegats hem tirat endavant projectes la mar d’engrescadors, els que em toquen directament a mi, la posada en marxa de les Xarxes Socials, l’organització de tot l’univers social ddgi, i la creació del blog ddgi ( pendent d’estrena). Em vaig adonar que ningú sabia què feia la Diputació per les persones, i la millor manera d’explicar-ho era a través de les xarxes socials, amb un llenguatge planer, amb unes fotos on els protagonistes fossin els ciutadans i així, de mica en  mica, la Diputació de Girona va passar a ser una de les primeres  Diputacions de l’Estat Espanyol en comunicació social. També estic especialment orgullosa d’haver estat a la gènesi del segell de qualitat agroalimentària Girona Excel·lent, un projecte d’equip que m’ha permès conèixer i interactuar amb professionals que avui ja són amics meus.

Ha sigut un màster intensiu d’un any i 7 mesos que  m’ha fet avançar com a professional i com a persona. Confesso que cada cop que algú em demanava el càrrec em costava recitar “sóc l’adjunta a la cap de gabinet del president”, em veia a mi mateixa com una rèmora, sempre adjunta, jo que sóc la mar d’independent! Però al final, ja només deia “sóc l’adjunta”, i donava la targeta. Per la gent de la Dipu sóc senzillament la Clara, la morena i alta de rialla de sèrie.


Gràcies a tots i a totes els que us heu creuat en el meu camí d’adjunta, no vull dir noms perquè segur que em deixaria algú important, m’emporto només les coses bones, les altres, poques, m’han fet més forta. Me’n vaig convençuda que ho he donat tot, i confesso que m’ho he passat molt bé ;)