Qui vol viure de tot s'ha de riure!

Ho deia la meva besàvia, la iaia Caterina, i va viure 96 anys! I aquesta ha sigut la meva actitud al llarg de tots els anys que porto en aquest món. Una de les coses que més m'agraden és riure, riure, riure fins i tot quan les llàgrimes em cauen cara avall i costa respirar. Potser per això quan vaig descobrir el carnaval vaig tenir clar que aquella era la meva festa. De petita ja em disfressava amb tot el que trobava per casa i quan vaig fer 18 anys el Centre d'Iniciatives Turístiques ( CIT) va convidar a totes les pubilles de la Garrotxa a desfilar damunt d'una carrossa a la rua del recent estrenat Carnaval d'Olot. Allà vaig conèixer en Carles Solé, l'home de les mans d'or, el sastre dels lluentons i les plomes, i ja no ens varem separar mai més. L'any següent ja fundàvem la penya La Carnavalesca d'Olot i desfilàvem a la rua, el 2018 farà 25 anys!!!!

Des de llavors, he desfilat a totes les rues de la Costa Brava, he anat a no sé quants balls de la Dona, de Carnaval, al Cos Iris, m'he disfressat de tot: de nina de drap, de monja de clausura, de The Supremes, de flor... he tingut la sort de lluir els vestits més fascinants amb La Carnavalesca i l'honor de tenir el títol de Reina del Carnaval d'Olot de ja fa mooooolts anys.

 Ara fa 3 anys, amb motiu del 25è aniversari del Carnaval olotí, el CIT va decidir organitzar un espectacle de Playback amb tots els reis i reines del Carnaval. La iniciativa va omplir de gom a gom el teatre principal i el que havia de ser un acte puntual s'ha convertit en el tret de sortida del Carnaval d'Olot. Un espectacle que fem amb molta il·lusió gent molt diversa i que cada any suem tinta a l'assaig general perquè no ens en queda cap del dret... però sempre ens passa el mateix: com més desastre és l'assaig més bé ens surt l'espectacle. Voleu saber per què? Doncs perquè, malgrat que tots els que el fem possible som molt diferents, tenim una cosa en comú: som carnavaleros, ens agrada riure i ho donem tot perquè l'espectacle tiri endavant. Ah, i el més important, ens hi dediquem amb cos i ànima, esgarrapem temps i ganes d'allà on no n'hi ha i ho fem, i la màgia torna cada any.

Aquí el teniu, enguany gravat i emès també pels companys d'Olot Televisió, quin gran encert!
No sabeu pas les bones estones que he passat redactant el guió, gravant els vídeos i preparant la presentació amb el meu partenaire, l'incombustible presi del CIT d'Olot, Josep Andrés.
La iaia Clara ja ho deia: aquesta nena serà artista! Quanta raó tenies iaia :)

tossudament dolça, meridianament clara

Amb l'Eva Arderiu i en Jordi Ribot a la Casa de Cultura de Girona 

Tot va començar el dia que vaig anar a veure l’exposició Tossudament de l’agència de fotonotícies ICONNA a la Casa de Cultura de Girona. Aquell assolellat i fred 29 de gener en Jordi Ribot ens esperava a la porta, varem haver de quedar a una hora intempestiva, casar les agendes de 3 periodistes no és gens fàcil! Recordo que abans d’entrar ja ens varem fer una foto, al costat del cartell, potser perquè inconscientment sabíem que aquella visita seria la gènesi d’una altra aventura. 

La sensació a l’entrar i començar a veure les fotos va ser d’impacte, en Jordi ens explicava els detalls de tot, i a mesura que avançàvem l’emoció cada vegada era més forta. Ens varem adonar que ens unia el mateix sentiment i que, tots dos, buscàvem deixar el nostre granet de sorra en aquell procés que marcaria per sempre la història de Catalunya.

Tossudament va néixer amb la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, i també ho va fer la meva cançó, Dolça. Els dos projectes varen anar per lliure fins que el 29 de gener els nostres camins es varen creuar. Vaig veure clar que la meva cançó era la banda sonora de les seves fotografies. Les imatges del Tossudament complementaven el discurs del Dolça i l’efecte amplificador d’aquest tàndem podia ser brutal.

En Jordi es va deixar convèncer fàcilment, li vaig passar la cançó perquè escollís les fotos que pensava que podien encaixar millor, i em va proposar afegir-hi imatges per donar més dinamisme. De seguida varem pensar en el Patronat de TurismeCosta Brava Girona i el seu magnífic fons d’imatges aèries.

El mes d’agost ho varem acabar de maridar tot, amb l’ajuda d’en David Sánchez, i aquest 11 de setembre, mentre cadascun de nosaltres enfilava cap a Barcelona per viure la Via Lliure, les nostres xarxes socials escampaven el #TossudamentDolça.

I quin impacte al veure que el punter encaixava en un escenari on hi penjaven les paperetes del 9N, el simbolisme del final de la Via Meridiana era el mateix que havíem escollit pel nostre #TossudamentDolça : la foto d’una mare i una filla mirant a dintre de l’urna de cartró plena de paperetes del 9N. 

Una imatge meridianament clara de com volem fer les coses els catalans! 

Clara "l'adjunta"...

Selfie al meu despatx "d'adjunta" de la Diputació de Girona

Encara recordo les paraules de benvinguda del col·lega del Punt Avui: “no et faré cap breu perquè el teu càrrec és tan buit de contingut que no val ni la pena, no sabria què escriure…” "Hòstia, li vaig dir, quina rebuda!" En el fons vaig agrair aquella sinceritat ferotge, totalment mancada de delicadesa, i vaig enfilar la pujada de Sant Martí amb una barreja d’il·lusió i vertigen, tal com ha de ser, amb tots els sensors en posició ON i pensant que jo era incapaç de estar en un lloc escalfant una cadira, mare meva, però si jo el que necessito és Rock and Roll!

Era la primera vegada que algú em contractava no pel que havia fet sinó pel que se suposava que havia après entre línies en totes les feines que havia encadenat al llarg dels meus gairebé 20 anys de carrera professional. Era la primera vegada que treballava a l'altra cantó, també conegut en l’argot periodístic com “ el lado oscuro de la fuerza”, un territori que només coneixia des del periodisme actiu a la ràdio o la tele. I era la primera vegada que feia equip, colze a colze, amb funcionaris al servei d’una institució pública, una gran responsabilitat i un gran repte.

I a poc a poc, aquell despatxet del primer pis de Can Forn amb vistes a la Mare de Déu del Carme es va convertir en casa meva. A poc a poc vaig anar coneixent a tothom, i puc dir que, en ocasions, aquell meu despatx semblava el camarot dels germans Marx. Mentiria si us digués que tot han sigut flors i violes, però també mentiria si no expliqués la gran complicitat que he trobat, en tots els departaments, de professionals fantàstics amb ganes de fer coses, de tirar endavant projectes, que només necessitaven algú que els escoltés, els injectés una dosi extra d’energia i els connectés amb la persona adequada.

Plegats hem tirat endavant projectes la mar d’engrescadors, els que em toquen directament a mi, la posada en marxa de les Xarxes Socials, l’organització de tot l’univers social ddgi, i la creació del blog ddgi ( pendent d’estrena). Em vaig adonar que ningú sabia què feia la Diputació per les persones, i la millor manera d’explicar-ho era a través de les xarxes socials, amb un llenguatge planer, amb unes fotos on els protagonistes fossin els ciutadans i així, de mica en  mica, la Diputació de Girona va passar a ser una de les primeres  Diputacions de l’Estat Espanyol en comunicació social. També estic especialment orgullosa d’haver estat a la gènesi del segell de qualitat agroalimentària Girona Excel·lent, un projecte d’equip que m’ha permès conèixer i interactuar amb professionals que avui ja són amics meus.

Ha sigut un màster intensiu d’un any i 7 mesos que  m’ha fet avançar com a professional i com a persona. Confesso que cada cop que algú em demanava el càrrec em costava recitar “sóc l’adjunta a la cap de gabinet del president”, em veia a mi mateixa com una rèmora, sempre adjunta, jo que sóc la mar d’independent! Però al final, ja només deia “sóc l’adjunta”, i donava la targeta. Per la gent de la Dipu sóc senzillament la Clara, la morena i alta de rialla de sèrie.

Gràcies a tots i a totes els que us heu creuat en el meu camí d’adjunta, no vull dir noms perquè segur que em deixaria algú important, m’emporto només les coses bones, les altres, poques, m’han fet més forta. Me’n vaig convençuda que ho he donat tot, i confesso que m’ho he passat molt bé ;)